2 DONDE VAS ITA: EL PRIMER COMIAT

EL PRIMER COMIAT

20 octubre 2006




Últimanent tots els dies són llargs i la veritat és que estem a punt d'aconseguir el nostre somni, que era arribar a Santiago i a sobre ens ho estem passant be.

Només sortir de Amoeiro, tornem a les corredoiras, increiblement maques, la veritat es que en Luisito i jo tenim molta enveja d'en Lalo, de tenir aquests paratges tant bonics tant a prop de casa.

En poc temps ens plantem a Cea, poble que te un pa amb denominació d'origen, així és que decidim comprar un pel sopar d'aquell mateix dia, trobem alguns peregrins que enseguida avancem.

Per guanyar temps decidim passar de llarg el monasterio de Oseira i utilitzar la carretera, i la veritat és que el viatge no es fa gaire agradable, un altre cop amb els irrespetuosos cotxes i camions que no tenen cap mirament cap a nosaltres.

La situació no és el millor moment per tal de poder parlar entre nosaltresm en Lalo va al darrera cobrint-nos les espatlles i en Luisete i jo al davant, finalment arribem a estación de Lalín, on decidim parar a dinar, ja que si ho fem més endavant en Lalo no tindrà temps de tornar a Ourense, i el que volem es acomiadar-nos be.

El dinar no es res escaldalós, així es que mengem ràpid i decidim fer uns quants kilòmetres més fins que el temps ens indica que és el moment que ens acomiadem, ho fem amb pena, pero no passa res, ja que si tot va be, ens trobarem demà a en Lalo a la plaça de l'obradoiro amb els seus dos fills.

En Luisete i jo decidim continuar i ho fem pel camí que haviem abandonat gairebé durant tot el dia, aquest està complicat degut a la quantitat d'aigua que hi ha, però nosaltres ens animem mutuament fins arribar a una gran baixada on per fi podem frenar per veure el pont de Ulla. La veritat es que és espectacular i els dos ens emocionem.

En un principi creiem que aquell és el nostre final d'etapa, ja que totes les guies així ens ho indiquen, però després de comprar unes cosetes per dinar al super ens informen que hem de fer uns sis kilòmetres més fins a Onteiro, on realment està l'alberg.

Són 6 km de pujada que provoquen que tornem a arribar de nit a l'alberg, mentre en Lalo ens truca i s'en riu de nosaltres, més quan li diem que continua plovent.

A l'alberg, l'alberguera ha desaparescut i el que ens trobem son a tres iaios increiblement divertits, es tracta d'un francés molt correcte, i d'un espanyol de malaga que viu a alemanya i que va acompanyat d'un alemay, el fet és que entre ells no parlen aquest preciós idioma, tot que aquest últim no entèn res d'espanyol, ja que el malagueny per problemes del camí sempre s'hi ha negat.

Les estampes d'aquella nit a l'alberg són bastant divertides. Fem una gran amanida i convidem a tots els allà presents, que el fet de menjar coses fresques fan els seus deliris.

Anem a dormir aviat, estem cansats i tot i que demà es tracta d'una etapa de descans, ja que ens queden tan sols 10 km volem arribar d'hora a Santiago per anar a la misa del peregrí, però sense estress

No hay comentarios: