INCREIBLE 90 KM FINS A CASAR DE CÀCERES

Marxem tots junts de l'alberg, tots tres tenim intenció d'arribar a Càceres aquell dia.

Vist els dos companys que tincs, que segurament que li donen al pedal que dona gust, els comento que jo prefereixo anar al meu ritme i que ja ens veurem a la nit a l'alberg, així és que tot just passat l'aqüeducte, decideixo parar a esmorzar a un bar.

En Luisete decideix continuar, diu que aquell és el seu primer dia i que prefereix anar tirant, en Lalo, decideix parar a esmorzar també.

Just a la sortida de Mèrida està la presa romana de Proserpina, un deliri per als ulls, de fet es admirable, que des de ben antic, la preocupació per l'aigua ha estat present en totes les cultures. El camí la voreja en una sèrie de tobogans que fan disfrutar a qualsevol. Comento a en Lalo que s'envagi i segueixi el seu camí, jo tinc un ritme bastant més lent i que per mi no es preocupi, que jo encara que sigui tard arribaré a Caceres, però be, ell decideix quedar-se amb mi, diu que al dia anterior ja va fer un excès i prefereix controlarse una mica seguint el meu ritme.

Eàpidament arribem a Carrascalejo i Aljucén, i just passat aquest poble arriba el primer problema del camí, després d'inflar les rodes a una benzinera, revento la càmera. En Lalo m'ajuda a canviar-la, en sap una mica de mecànica de bicicletes i em comenta que l'estat de la roda es preocupant, pero que creu que podré continuar.

La veritat es que continuo bastant be, el camí s'endinsa en uns camps sobre una altiplanicie que provoquen el deliri de qualsevol, si no fós per la gran quantitat de pedres del camí que fan relativament entretingut el que podria ser fàcil.

Al cap d'una bona estona arribem a la Cruz de San Juan, un cop allà m'animo una miqueta, Alcuéscar está a pocs kilòmetres, mitat de camí, i allà pararem a menjar alguna coseta i a descansar una mica, la veritat es que vaig bastant cansada, però el que no m'esperava es que aquells darrers km fòssin en pujada i mig plovent.

Al arribar a Alcuéscar veiem un parc preciós per parar a menjar, així es que decidim anar a buscar el super del poble que per no variar està adalt d'una pujada. Seiem a la gespa i comencem a preparar-nos els entrepans, comença a ploure,però com les indígenes estan assegudes al voltant de la font sense inquietar-se, decideixo fer cas al proverbi ancestral de "Allà donde fueres, haz lo que vieres".

Les gotes d'aigua cada cop són més grans més seguides... fins que cau una tromba d'aigua de collons, les indígenes corren amb una bossa de plàstic al cap així que és el moment de MU (Maricón el último) fins a l'alberg. Allà els cures ens donen aixopluc, la veritat es que som la seva diversió i tot són detalls i petites conversacions amb nosaltres, però sembla ser que no a tots els queiem igual de be...

Com a deixat de ploure, decidim continuar, mentre preparem les bicis en Lalo decideix sellar a l'alberg, jo seguint la tradició del Camino de Santiago, només demano segell als albergs on paso la nit, però sembla ser que al sr. de l'alberg no li agrada gaire la meva desició, escoltada per boca den Lalo, i vista la cara que fa ell i com em demana la credencial, decideixo cedir a la situació.

La cosa no acabarà aquí, ja que decideix preguntar a l'amable sr. la direcció a seguir, provocant novament la seva ira, davant l'equivocació d'en Lalo... així es que davant d'aquella situació, més val marxar no sigui que acabem malament.

Després de la pluja el dia està preciós i el camp fa una olor a terra mullada, tots els sentits tornen a gaudir d'aquella etapa mentre passem pobles i restes romanes, ponts, miliaris... el fet es que en aquesta part, ruta i via de la plata coincideixen i això es un al.licient més que important per continuar donant-li a la bici.

Abans d'arribar a Càceres, pasem per un aeròdrom abandonat, quina sensació més impresionant i quina estampa, estar ciclant pel mig del que anteriorment va ser una pista de vol amb aspecte totalment americà!.

Finalment arribem a Valdesalor, poble lleig on els hi hagi, de fet el més bonic i hospitalari que trobem és una benzinera on parem a beure unes begudes isotòniques abans de pujar el Port de les Camelles, posteriorment Càceres. Amb el dependent, fem broma, dient-li que jo tinc prohibit inflar les rodes, ja que després de l'experiència feia unes hores, no ens voliem arriscar a tornar a reventar la roda, li comentem que seria un bon negoci tenir càmeres de recanvi... crec que s'ho va pendre a broma, però jo no ho hagués fet.

La mala sort m'acompanya, just adalt del Port de les Camelles, torno a reventar la roda, i la mala sort no és el fet de reventar, sino el fet de fer-ho adalt de tot del Port. Arreglem al bici, pero no passen ni 5 minuts que torno a reventar. La coberta ha mort, la única solució es anar a Càceres que està a tan sols 3 km a buscar recanvis, però el temps corre en contra nostra, així es que en Lalo agafa la seva bici i corre cap a la ciutat abans que tanquin les tendes. Jo decideixo arribar a Càceres corrent amb la bici al costat.

Ens retrovem a l'entrada de Càceres, a conseguit els meus recanvis per que pugui continuar al ruta. Canviem la coberta i la càmera, mentre en Luisete ens truca i ens diu que està a Casar de Càceres i que ens espera allà. El fantasma d'allarga l'etapa 13 km més ha estat present durant tot el dia, ja que tothom ens deia que a Càceres no hi havia alberg, així es que després de pujar alguns carrers de dubtosa ciclabilitat, agafem la carretera cap a aquella població.

Segona etapa nocturna, arribem a Casar de nit, jo molt cansada pero molt contenta, he fet 90 km en bici i per muntanya, tota una fita per a mi. La recompensa una bona ducha, unes quantes converses catalanes a l'alberg i un bon sopar amb els dos companys de la nit anterior i l'amo del restaurant, que s'anima i s'asseu amb nosaltres.

Abans dels postres, no podiem marxar sense tastar la Torta del Càsar, només per això ja ha valgut la pena arribar fins allà.

Per no variar, entre riures i més riures, arribem tard a l'alberg, i evidentment arribem els últims. Avui hi ha overbooking, som 12 persones, quelcom impensable per a mi fa uns anys. Estic cansada així es que m'estiro i descanso... no dormo, el roncar dels americans del costat i les campanades del rellotge de l'esglesia ho fan impossible. De totes maneres estic contenta avui he aconseguit fer 90 km en bici.