L'ETAPA REINA DE LA MUNTANYA

Avui era el dia per lluir-se, es tracta de l'etapa reina de la muntanya i en efecte ho serà.

Decidem llevar-nos molt d'hora, ja que avui el dia serà molt dur i millor que anem amb hore per davant. Plou, i decidim anar a esmorzar al bar on vam estar sopant l'altre dia per la nit.

Quan començar a sortir el sol, emprenem la marxa, tot just quan comença a ploure una altra vegada. Molta part del camí d'avui el farem per carretera, ja que la pluja i els desnivells positius que hem de fer així ho recomanen.

Primer anem cap a Requejo, allà ens trobem a dos peregrins més que ens expliquen que ells van sortir fa molts més dies de Sevilla i que fan el camí per carretera, així es que es queden sorpresos davant de les nostres gestes. Un cop a Requejo, comença la veritat, així es que !Dios reparta suerte!

Continua plovent, anem per una carretera secundària que circula paral.lela a l'autovia, això és una sort, ja que si no fos així el trajecte seria un martiri, plou constantment i en Lluis i en Lalo decideixen tirar de primers, jo que vaig a un ritme més suau ja arribaré. Al final del port hi ha un túnel, on ens possem una mica de roba abans de començar la baixada.

Recordo que aquesta es horrorosa, però pel simple fet que la carretera está mullada, que plou i que fa molt de fred, les mans no les sento i baixo part plorant de dolor. Ja tinc la lesió als dits i evidentment aquests estan inservibles, però el fred ha deixat inservibles tots els altres així es que.... si haig de frenar no ho podré fer.

Arribem a Lubián, allà els dic als nois que jo necessito parar per pendre alguna cosa calenteta, ja que no puc més, així es que al primer bar del poble ens hi fiquem fins que... arriba el frikie del lloc. Es tracta d'un home de mitjana edat amb un barrete de texà, quan s'aproxima, apart de començar a parlar amb nosaltres ens donem compte que el barret es d'una coneguda marca de güisqui!!!.

Continua plovent, així que fem un sobreesforç per sortir del local i pujar a la bicicleta, el pròximport rep el nom de la Canda, i aquest també s'ha de pujar abans d'arribar a Galicia. La tònica, la mateixa que al port anterior, jo tancant al camí fins que arribem al túnel en qüestió. Allà paro i soc més previsora posant-me tota la roba que tinc disponible.

Continua plovent, però aquest cop el perill no és la plija, són els constants camions que passen a tota velocitat i varies vegades estan a punt de tirar-nos a la cuneta.

Arribem a Gudiña, xops, és l'hora de dinar, així es que parem a un "parrilador" i explicaré el menú perque es digne de mencionar i recomanar:

De primer sopes, llenties o caldo (a repetir si volies) de segón costelles, chuletón o un xoriç criollo, patates, postres café més copa igual a 29€ els tres... impresionant!

Sortim i ara no plou, diluvia, de fet es tracta d'una tormenta huracà ja que el vent es molt fort, decidim marxar davant de l'espectació de tots els presents que no entenen la nostra osadia. De fet posteriorment jo tampoc l'entendria.

Anavem per una carretera de muntanya preciosa, plovent i amb un fort vent que emputjava les nostres bicicletes cap a la cuneta. El paisatge era salvatge com el temps, passavem al costat de l'embalsament de Portas i tot aquell que ens veia es feia creus del que veia.

Mentre ciclem ens adonem que dos de nosaltres ens hem quedat sense frens baixant els ports anteriors, així es que tot i estar a l'etapa reina de la muntanya, preferim pujar que baixar.....

Un cop passat Campobecerro i la seva pujada arriba la gran final, es tracta d'una baixada de 14 km, de la qual en Lalo tant ens havia parlat, i que ara ni en Luisete ni jo la podiem disfrutar. No teniem frens, així es que en Lalo va anar primer cap al poble per guardar lloc a l'alberg i comprar quelcom per sopar, jo i en Luisete fariem el que podriem.

Continua plovent i el nostre ritme es precari, en Luisete te menys frens que jo, així és que m'aconsella que jo tiri endavant i que ell ja arribarà. Per fi aconsegueixo arribar al poble, allà vaig a protecció civil a segellar la credencial. Els faig molta pena i m'acompanyen a l'alberg.

El compartim amb uns suissos o francesos bastant mal educats, hi ha mal humor i més quan estem a la dutxa i decideixen no obrir les portes al Luisete que el deixen fora passant fred fins que en Lalo surt de la dutxa a rescatar-lo. És una llàstima trobar gent així al camí, pero de vegades són coses que passen. El millor? doncs que com son francesos s'en van a dormir aviat.

Acabem el dia fent-nos un formidable sopar a l'alberg i rient-nos de tot el succeit durant el dia