Continua plovent a Laza, de fet no ha parat en tota la nit. Matinem una mica, i es que hem d'arribar a una bona hora a Laza, ja que les nostres bicicletes s'han quedat sense frens i necessitem arreglar-les.
Marxem, comencem a estar una mica tristos, ja que el nostre viatge s'està acabant, just quan ens ho estem passant més be. Comencem una pujada cap a Alberguería, la veritat es que no es gran cosa, si tenim en compte tot el que hem fet durant dies endarrera, el que passa es que es fa un pel llarga, ja sigui pel cansament, per la pluja o pel que sigui.
Arribem a Milladoiro, un crucero, de molts dels que ja hem vist ens dona una gran alegria, possiblement pel fet que plou i que necessitem entretenir-nos amb qualsevol cosa. Finalment arribem a Vilar de Barrio, on parem per esmorzar una miqueta.
Entre els riures de totes les vivencies i la necessitat de sortir correns que s'està fent tard, em deixo el casc al bar, i de fet aquest serà l'últim cop que el veuria personalment, ja que per foto se que està en bones mans.
Hem arribat a Galicia, i apart de la pluja, el que pateim es una serie de camins que pugen i baixen sense parar, d'Ourense ni rastre i evidentment de les empanades que ens havia promès la mare d'en Lalo tampoc. Continua plovent i passem per algunes corredoires que son precioses, ho serien més si tinguèssim frens i si ningú hagués cremat aquests boscos!
Finalment arribem a Ourense, no sense gaire caure a la carretera per culpa del trànsit irrespetuós amb els ciclistes. El que primer fem és anar a buscar els recanvis per a les nostres bicicletes, ja que hem de posar fi a la nostra marxa sense frens. Posteriorment cap a casa d'en Lalo, on ens espera la seva mare i unes fantàstiques empanades.
És una sort que visqui allà, de fet no es tracta d'una ciutat del tot maca, però l'amabilitat de la seva mare fa que ens emportem un agradable record. Dinem entre riures una sopeta de carbassó i unes empanades impresionants. El fet es que estem tant be que s'escapa el temps i es fa tard. La seva mare ens fot fora i és que l'hora que és, ja no arribem a CEA, on està el següent alberg.
Per sortir podem escollir dos alternatives, o be anar per la Costiña de Canedo, una pujada... que les males llengües diuen que és gairebe imposible, o be podem anar per l'antic port de muntanya. Decidim aquesta segona alternativa i la veritat es que lo maco que és el paisatge val la pena.
Marxem, comencem a estar una mica tristos, ja que el nostre viatge s'està acabant, just quan ens ho estem passant més be. Comencem una pujada cap a Alberguería, la veritat es que no es gran cosa, si tenim en compte tot el que hem fet durant dies endarrera, el que passa es que es fa un pel llarga, ja sigui pel cansament, per la pluja o pel que sigui.
Arribem a Milladoiro, un crucero, de molts dels que ja hem vist ens dona una gran alegria, possiblement pel fet que plou i que necessitem entretenir-nos amb qualsevol cosa. Finalment arribem a Vilar de Barrio, on parem per esmorzar una miqueta.
Entre els riures de totes les vivencies i la necessitat de sortir correns que s'està fent tard, em deixo el casc al bar, i de fet aquest serà l'últim cop que el veuria personalment, ja que per foto se que està en bones mans.
Hem arribat a Galicia, i apart de la pluja, el que pateim es una serie de camins que pugen i baixen sense parar, d'Ourense ni rastre i evidentment de les empanades que ens havia promès la mare d'en Lalo tampoc. Continua plovent i passem per algunes corredoires que son precioses, ho serien més si tinguèssim frens i si ningú hagués cremat aquests boscos!
Finalment arribem a Ourense, no sense gaire caure a la carretera per culpa del trànsit irrespetuós amb els ciclistes. El que primer fem és anar a buscar els recanvis per a les nostres bicicletes, ja que hem de posar fi a la nostra marxa sense frens. Posteriorment cap a casa d'en Lalo, on ens espera la seva mare i unes fantàstiques empanades.
És una sort que visqui allà, de fet no es tracta d'una ciutat del tot maca, però l'amabilitat de la seva mare fa que ens emportem un agradable record. Dinem entre riures una sopeta de carbassó i unes empanades impresionants. El fet es que estem tant be que s'escapa el temps i es fa tard. La seva mare ens fot fora i és que l'hora que és, ja no arribem a CEA, on està el següent alberg.
Per sortir podem escollir dos alternatives, o be anar per la Costiña de Canedo, una pujada... que les males llengües diuen que és gairebe imposible, o be podem anar per l'antic port de muntanya. Decidim aquesta segona alternativa i la veritat es que lo maco que és el paisatge val la pena.
Adalt del port decidim que al no arribar ja a Cea, ens quedem a dormir a casa del Lalo, però no la que te a Ourense, sino una altra que te a Amoeiro. Comprem una mica de menjar i cap a la seva segona llar.
És tracta d'una fantàstica casa amb jardí i llar de foc que ens serveix per poder secar la nostra roba, i això ho agrairem en Luisito i jo. Mentre en Lalo cuina i ens prepara el sopar, els sense frens decidim anar al garatge a reparar les nostres bicis, finalment ho fem i anem a sopar.
Es fa de nit i tot i que la conversa al voltant de la llar de foc és fantàstica, decidim anar a dormir. Demà comencen els primers comiats i hem d'estar preparats
No hay comentarios:
Publicar un comentario