ZAFRA - MÈRIDA

Aquell matí vaig decidir matinar, així es que vaig possar el despertador a les 7.00 per tal d'aprofitar el dia i anar a fer unes fotos a Zafra, ja que la nit anterior, tot el que havia visitat em va agradar molt.

El fet es que no m'enrecordava que estava a Extremadura, i aquí els dies comencen més tard, així es que després d'una petita volta nocturna vaig tornar al llit de l'alberg, on posteriorment després d'esmorzar vaig tornar a intentar fer el ritual de les fotos, això si aquest cop amb bastant exit.

Quan vaig arribar tothom ja havia marxat de l'alberg, així es que amb tranquilitat vaig preparar la bici i vaig començar a pedalar, avui tocava una etapa bastant curta i la volia fer ràpid per arribar aviat a Mèrida i fer una visita cultural com deu mana.

Només començar em donc compte que la bici no va gaire bé, paro i veig que la roda del davant no esta del tot inflada, tot i que en veritat creia que estava punjada, de totes maneres arribo a la Torre de San Francisco i decideixo inflar la roda, si realment està punjada ja es tornarà a desinflar.

De forma molt ràpida arribo a los Santos de Maimona, on un cop visitada l'esglesia continuo el camí fins que finalment la roda es desinfla, això si, no la del davant com era d'esperar, si no la del darrera. He punjat, així es que paro per tal de canviar la càmara, amb l'agradable conversa d'un local que m'explica per sobre la intenció que tenen de construir una refineria de petroli en aquells mateixos paranys.

La veritat es que des del punt de vista ecologista, doncs és una putada, però després de 3 dies ciclant per aquesta zona, et doncs compte que la refineria portarà gent jove a la zona, actualment, les zones més concorregudes dels pobles son " el hogar del jubilado".

Faig una breu parada aVillafranca de los Barros abans de començar la interminable recta de 27 km que em portarà fins a Torremegía. Per sort el dia no es gens calorós com l'anterior, i dona gust ciclar per aquests camins rurals envoltats de vinyes, uns quants graus més i segur que torno a morir.

La monotonia del paisatge i la falta de fites al camí, fa que em dediqui exclusivament a disfrutar dels meus pensaments i em concentri en el contakilòmetres. La veritat es que al arribar a Torremegía la mitja ha estat molt millor que bona, així es que decideixo anar fins l'alberg, antic palau de los Mwxía. La intenció no es quedar-me a dormir, però si descansar i menjar alguna cosa abans d'arribar a Mèrida. Si continuo amb aquest ritme arribaré ben aviat.

Després de parlar una estona amb l'hospitalera que m'explica les obres que hi estan fent, marxo sense vacilar un minut, tot allò que avanci ho podré invertir en la visita a la ciutat. L'hospitalera molt amablement, m'explica que els 16 km que falten fins a Mèrida son més fàcils del que he fet fins ara i que per tant arribaré ràpida.

M'haguès agradat tornar a parlar amb ella, la veritat es que la ruta fins a Mèrida era fàcil, però no tant com ella deia. El camí tot i ser bo, estava replé de pedres, per tant es feia difícil poder agafar els ritmes anteriors, i la veritat es que al arribar a Mèrida vaig pensar que m'havien tornat a pendre el pel i que per tant el millor seria no tornar a preguntar més.

L'entrada a Mèrida es espectacular, es creua el riu Guadiana pel pont romà, potser un dels més llargs de l'imperi. L'alberg està situat a l'antic molí de la ciutat, a la vora del riu Guadiana. Sóc la primera peregrina en arribar i no es d'exranyar, avui per fi he arribat a una hora decent, són les 14.00h.

Com es d'hora aprofito per fer unes birretes amb en Juan, l'hospitalero, mentre arreglo càmeres, ja que a l'entrada de Mèrida he tornat a punjar. També aprofito per convence'l per a que em dongui les claus de l'alberg, ja que ell vol tancar la porta a les 9h de la nit i jo no estic disposada a sopar a les 8.

Finalment quedem que m'envagi a fer una volta per la ciutat i que torni a les 9 del vespre i ell em dona les claus per a que pugui anar posteriorment de copes, de fet fins i tot em recomana algún lloc.

Visito el temple de Diana, algunes runes romanes per la ciutat, fins que arribo al recinte del teatre i de l'anfiteatre, allà molt amablement, el guardia no em deixa entrar, estan en horari d'hivern i a les 6 de la tarda tanquen la paradeta, això si, em convida a fer una volta per fora del recinte, segons ell, entre la flora plantada amb la finalitat de fer pagar l'entrada a tot aquell que vulgui disfrutar de l'amfiteatre, hi ha algún lloc des del qual es pot visualitzar alguna cosa.

Em canso ràpid d'aquesta història, així es que decideixo anar a veure l'aqüeducte que es gratis i disfrutar d'un bon vi mentre parlo amb tots els amics que avui s'han possat d'acord en trucar-me.

Puntualment arribo a l'alberg a les 9 del vespre, en Juan em diu que han arribat dos ciclistes més i que per tant ja no estaré sola, això reconforta, pero quan escolto que un d'ells aquell dia ha fet 135km, és a dir, el que jo vaig trigar 2 dies en fer ell ho va fer en 1, decideixo que ells no seran pas els meus companys de viatge. Jo estic força desanimada, el meu ritme es lent i ja no tinc cap espectativa d'arribar a Santiago.

No em costa gaire convence'ls per anar a fer unes copes, ells ja han sopat, però crec que el fet d'anar a dormir tant d'hora no els atrau. Aquella nit sopo amb en Lalo d'Ourense i en Luisete de Pamplona, xerrem i riem una bona estona explicant-nos anècdotes del camí, be, en Lalo i jo que venim donant-li al pedal des de Sevilla. En Luisete s'ho escolta, ell comença a Mèrida.

Abans d'anar a dormir una última copa a la plaça major de Mèrida on s'esta celebrant una festa gitana